Ginecomàstia: Reducció de l'engrandiment del pit masculí

En aquest tipus, l’augment del pit es deu principalment al creixement del teixit glandular mamari. Sol estar relacionat amb un desequilibri hormonal, en què hi ha un excés d’estrògens (hormones femenines) en comparació amb la testosterona. Es presenta amb un teixit ferm i dens al voltant del mugró, i el seu tractament més efectiu és la mastectomia subcutània, que permet eliminar el teixit glandular.

La pseudoginecomàstia no és un creixement real del teixit glandular, sinó una acumulació excessiva de greix a la zona pectoral, habitual en persones amb sobrepès o obesitat. El pit sol ser tou al tacte i no s’associa a alteracions hormonals. El seu tractament inclou la pèrdua de pes, l’exercici físic i, en alguns casos, la liposucció per definir el contorn del pit i eliminar el greix localitzat.

És el tipus més comú i combina teixit glandular i greix al pit. El seu tractament requereix una combinació de tècniques quirúrgiques, com la mastectomia subcutània per extirpar el teixit glandular i la liposucció per eliminar l’excés de greix, aconseguint un resultat més natural i harmònic.

La recuperació sol ser ràpida, i la majoria dels pacients poden reprendre les seves activitats quotidianes en una o dues setmanes. Tot i així, es recomana evitar exercicis intensos durant almenys un mes per garantir una recuperació adequada.

Les cicatrius se situen en zones discretes, com al voltant de l’arèola o als plecs del pit, perquè siguin el menys visibles possible. Amb el temps, tendeixen a difuminar-se i esdevenir menys perceptibles.

La ginecomàstia pot ser causada per desequilibris hormonals, malalties subjacents o l’ús de certs medicaments. En alguns casos, els factors hereditaris també tenen un paper important en el seu desenvolupament.

Es recomana realitzar la cirurgia de ginecomàstia a partir dels 18 anys, quan el desenvolupament físic i hormonal ja està complet. Això ajuda a evitar possibles canvis en el teixit mamari deguts a fluctuacions hormonals durant l’adolescència.

La ginecomàstia es corregeix mitjançant una cirurgia centrada en l’extirpació del teixit glandular mamari. En alguns casos, també es realitza una liposucció per eliminar el greix que contribueix a l’augment de la mida del pit.

Generalment, la cirurgia de ginecomàstia ofereix resultats permanents. Tot i així, és important mantenir un pes estable i evitar factors com desequilibris hormonals o certs medicaments que podrien provocar un nou creixement del teixit mamari.

Els riscos associats a la cirurgia de ginecomàstia inclouen:

• Infecció: Com en qualsevol cirurgia, existeix el risc d’infecció a la zona tractada si no es segueixen els cures postoperatoris adequats.
• Hematomes o moradures: És habitual que apareguin hematomes a la zona pectoral després de la intervenció.
• Asimetria: Existeix la possibilitat que els resultats no siguin completament simètrics, cosa que podria requerir retocs addicionals.
• Pèrdua de sensibilitat: Algunes persones poden experimentar una pèrdua temporal o permanent de sensibilitat als mugrons o a la zona tractada.
• Cicatrius visibles: Tot i que s’utilitzen tècniques per minimitzar les cicatrius, en alguns casos poden quedar marques visibles.
• Acumulació de líquids (seromes): Pot produir-se una acumulació de líquid sota la pell, que de vegades requereix drenatge.
• Complicacions en la cicatrització: La cicatrització pot ser lenta o presentar problemes, com cicatrius hipertròfiques o queloides.

Sí, els resultats són generalment permanents, sempre que es mantingui un pes estable i s’evitin factors com els canvis hormonals o l’ús de medicaments que puguin provocar la recurrència de la ginecomàstia.

Sí, és possible combinar-la amb liposucció o altres procediments estètics per millorar el contorn corporal i aconseguir un resultat més harmoniós.

En alguns casos lleus, especialment durant l’adolescència, la ginecomàstia pot desaparèixer de manera natural amb el temps. No obstant això, quan el teixit glandular s’ha desenvolupat de manera persistent, la cirurgia és l’única solució eficaç per eliminar-lo definitivament.

Un augment de pes considerable pot provocar una acumulació de greix a la zona del pit, cosa que podria comprometre els resultats obtinguts amb la cirurgia.

La manera més precisa de determinar-ho és mitjançant una avaluació mèdica professional. Durant la consulta, el metge especialista realitzarà un examen físic i podria sol·licitar proves addicionals, com una ecografia mamària o anàlisis de sang. La ginecomàstia es presenta amb un teixit ferm o elàstic al voltant del mugró, mentre que la pseudoginecomàstia es percep com un teixit més tou a causa de l’excés de greix.

En general, la ginecomàstia no representa un risc greu per a la salut física, tot i que pot causar molèsties físiques, com sensibilitat o dolor al pit. Tanmateix, el seu impacte emocional i psicològic pot ser significatiu, afectant l’autoestima i la qualitat de vida. Per això, és important tractar la ginecomàstia no només des d’un punt de vista estètic, sinó també psicològic, per millorar el benestar general del pacient.

En alguns casos, sí que és possible corregir la ginecomàstia sense cirurgia, però això depèn de la causa, el tipus de ginecomàstia i el grau de desenvolupament. Si la ginecomàstia és lleu o està relacionada amb factors hormonals, medicaments o hàbits de vida, pot millorar amb tractament mèdic, canvis en l’alimentació o ajustos en l’estil de vida. No obstant això, quan el creixement del pit es deu a un excés de teixit glandular, l’única solució definitiva és la cirurgia.