"Tot es mou": Parlem de cirurgia notícia amb Francisco Mora
Moltes vegades els directors de cinema es troben amb dificultats per trobar actrius grans, perquè a partir d’una certa edat ja no les contracten. A mesura que les persones es fan grans, poden desenvolupar una dependència de la cirurgia plàstica. En determinades professions, com el món de les actrius o de les persones conegudes, quan deixen de rebre ofertes, poden entrar en aquest bucle de sotmetre’s a operacions, estirar-se la pell i intentar semblar més joves per seguir sent contractades. Avui tenim l’oportunitat de parlar amb el doctor Francesc Mora, metge de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica i Estètica, sobre què està passant amb la moda o l’afició creixent per la cirurgia plàstica.
Què està passant amb la moda o obsessió per la cirurgia plàstica?
Si ets actiu a les xarxes socials, trobaràs fàcilment infinitat d’exemples, i avui dia, la majoria de persones especialment dins de certs grups d’edat coneixen termes com foxy eyes, l’eliminació de greix bucal (bichectomia), entre d’altres.
L'Andie MacDowell va decidir no sotmetre’s a cap procediment i està completament satisfeta amb aquesta elecció. En Bruce Springsteen tampoc no ha passat pel quiròfan i lluu la seva edat amb orgull. La Julia Roberts, la Meryl Streep, en George Clooney i en Brad Pitt són exemples d’un envelliment natural i elegant, sense recórrer a la cirurgia plàstica.
D’altra banda, hi ha persones el pas de les quals pel quiròfan és molt més evident, com la Nicole Kidman, la Courteney Cox, el Sylvester Stallone, la Meg Ryan i en Mickey Rourke.
Com podeu veure, hi ha moltes maneres d’envellir i moltes opcions. Algunes persones han optat per un enfocament més natural, mentre que d’altres han escollit resultats més visibles. Més enllà del debat sobre si hi ha una manera correcta o incorrecta d’envellir, ens preguntem: hi ha algú la transformació del qual destaqui d’una manera especialment única?
Envellir és un privilegi. Envellir és natural, però sovint no es viu de manera positiva. A la societat actual hi ha una mena d’hedonisme on es glorifica la joventut — tot el que és jove es considera bo, i a mesura que envellim, perdem aquella frescor que voldríem recuperar. Com a professional que tracta tantes persones, què és el que més et demanen? Quines lliçons has après dels teus pacients?
Jo diferenciaria entre persones joves i persones madures. La gent jove, generalment entre els 20 i els 35 anys, busca principalment millorar el seu cos. Solen demanar intervencions com l’augment de pit, liposuccions, rinoplàsties i tractaments similars.
Hi ha mares que han vingut a abraçar-me i a dir-me que els he canviat la vida de les seves filles. També veig noies joves que pateixen una insatisfacció crònica. La Societat Catalana de Cirurgia Plàstica té molt clar que els 18 anys són l’edat mínima per fer intervencions estètiques, excepte en casos específics com les orelles. En el grup d’edat més avançat, especialment després de la pandèmia, hem vist un augment notable de consultes per blefaroplàstia (cirurgia de les parpelles), que s’ha convertit en un dels tractaments més sol·licitats.
Hi ha molt intrusisme a la seva professió? Sí, i hi ha celebritats que venen amb expectatives totalment irrealistes. Al final, el meu propi criteri estètic o allò que jo trobo bonic sovint no té res a veure amb el que busca el pacient. Algunes persones pensen que si tenen cicatrius més petites, automàticament obtindran millors resultats. Jo no faré cap intervenció si les expectatives no s’ajusten de manera realista al que es pot aconseguir.
Fa un parell d’anys, totes les noies venien amb una foto de l’Ester Expósito volent el mateix nas. Cal arribar a un acord amb la pacient i trobar un punt intermedi alguna cosa que s’adapti al seu rostre, no al d’una altra persona.
